Dins la diversitat que presenta la humanitat en els seus diferents aspectes i formes, n’existeix una especialment important en el món de la psicologia: la neurodivergència.
Què és la Neurodivergència?
La Neurodivergència és un terme no mèdic per identificar a les persones el cervell de les quals funciona de forma diferent al de la major part de la població, en la seva forma d’entendre el món i les persones, d’aprendre, de processar la informació cognitiva i emocional, etc. No necessàriament suposarà un dèficit, però sí una diferència que és important identificar i atendre, ja que les seves necessitats, les seves fortaleses i els seus desafiaments per a la vida també seran diferents. Les persones neurodivergents experimenten, interactuen i interpreten el món de formes úniques.
Dins aquesta categoria podem trobar persones amb Trastorn de Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDA o TDAH), Trastorn de l’Espectre de l’Autisme (TEA), dispràxia, dislèxia… i també Altes Capacitats (AACC o ACIS). De vegades, fins i tot, es combinen les AACC amb una altra neurodivergència o amb altres realitats (com una discapacitat visual o un trastorn mental, per exemple) generant el que es coneix com a Doble Excepcionalitat. Aquesta dualitat pot donar lloc a una experiència diferent i requerir un enfocament adaptat, a més de dificultar moltes vegades el diagnòstic correcte del cas.
Històrica i erròniament, s’han categoritzat de manera excessivament polaritzada aquestes neurodivergències com problemes o trastorns els uns (TDAH, TEA, etc.) i característiques personals o, fins i tot, “sort” l’altra (AACC). Res més lluny de la realitat… Totes les neurodivergències presenten fortaleses i desafiaments, tenen aspectes a conèixer per poder-los acceptar, ens enfronten a qüestions a treballar per millorar l’adaptació al món (molt creat per a persones neurotípiques, per cert)… Però en cap cas podem anar-nos-en als extrems per apropar-nos a la realitat d’aquesta població.
En aquesta ocasió en concret, pretendré aportar una mica de llum sobre el tema de les Persones Adultes amb Altes Capacitats. I per què les adultes? Si heu llegit qüestions sobre això probablement us heu trobat que la majoria de documentació publicada, sigui més tècnica o més divulgativa, parla de població infantil o adolescent amb altes capacitats. Però si això és una idiosincràsia cerebral, que a més ens acompanya tota la vida, on són molts d’aquests adults? Invisibilitzats, infraestudiats, infradiagnosticats o, pitjor encara, amb diagnòstics erronis o incomplets en els casos en què presenten desajustaments psicològics que els empenyen a acudir a consulta.
Què són les Altes Capacitats en adults?
Les Altes Capacitats fan referència a una combinació extraordinària d’habilitats cognitives que superen àmpliament la mitjana de la població. Aquestes persones destaquen per la seva rapidesa de pensament, la seva capacitat de comprensió profunda i la seva creativitat enlluernadora, podent sobresortir en diversos àmbits com les ciències, les arts o les humanitats, entre d’altres.
Aquesta excepcionalitat no es limita a una sola forma. Algunes persones amb altes capacitats sobresurten en àrees específiques, com ara les matemàtiques o la poesia, mentre que d’altres mostren talent polifacètic que abasta múltiples dominis. Des de la música fins a resoldre problemes complexos, cada persona presenta una combinació única d’habilitats excepcionals.
En conclusió, és molt més que tenir un quocient intel·lectual (CI) superior a la mitjana. Aquest criteri és únicament numèric i moltes vegades, encara que serveix d’ajuda, no aconsegueix abastar tota la magnitud, variabilitat i dimensionalitat del cervell d’aquestes persones. Per a més informació sobre el concepte d’Intel·ligència, podeu fer clic aquí.
Característiques de les Altes Capacitats en adults
No obstant, més enllà dels aspectes més definitoris de les AACC, hi ha un conjunt de característiques menys conegudes però excepcionalment rellevants que presenten les persones adultes amb altes capacitats i que de vegades els suposen dificultats o desafiaments emocionals, i que val la pena conèixer:
1. Hipersensibilitat: Són més susceptibles a estímuls sensorials, emocionals o socials, cosa que pot endur a reaccions intenses enfront de situacions quotidianes, fent que l’experiència sigui més agradable o desagradable en comparació amb la població neurotípica.
2. Elevada creativitat: Solen tenir una capacitat extraordinària per generar idees originals i solucions innovadores a problemes complexos. Aquesta creativitat es pot manifestar en diversos àmbits, com l’art, la ciència, la tecnologia, l’emprenedoria o la vida quotidiana.
3. Pensament arborescent: Tendeixen a seguir múltiples línies de pensament simultàniament i amb això ser més creatives i veure més possibilitats o solucions; alhora, això pot dificultar la concentració en una sola tasca o idea. A això se li afegeix que mostren dificultat per tal de seleccionar el que és essencial de l’accessori. És a dir, moltes idees, molt interconnectades i sense un bon mecanisme que les ajudi a “filtrar” amb què quedar-se o què és més rellevant.
4. Rigidesa de pensament: De vegades poden mostrar resistència al canvi i dificultat per adaptar-se a noves situacions o idees, preferint l’estabilitat i la familiaritat.
5. Sentir que van a deshora: Poden experimentar la sensació de no encaixar i de no anar al mateix ritme que les altres persones (sigui perquè van més ràpid o perquè van més lentes, quedant-se més en els detalls), cosa que pot generar ansietat o incomoditat social.
6. Perfeccionisme: Tendeixen a establir estàndards més alts per a si mateixes i a ser crítiques amb elles mateixes quan no arriben a les seves pròpies expectatives. En moltes ocasions, aquest aspecte les porta a tenir èxit acadèmic i/o professional, però aquest perfeccionisme i alta exigència de vegades les afecta en forma d’ansietat o bé traslladen l’exigència als altres, podent crear dificultats en la parella o en l’àmbit social, així com patir múltiples decepcions.
7. Avorriment i insatisfacció crònica: Poden avorrir-se fàcilment amb activitats que consideren repetitives o poc estimulants, cosa que els pot portar a buscar constantment nous desafiaments, provar coses noves, ampliar el seu coneixement…
8. Sensació de buit: Tot i els seus èxits i habilitats, poden experimentar una sensació de manca de propòsit o d’insatisfacció existencial.
9. Impaciència: Solen tenir dificultats per a tolerar la lentitud o la ineficiència en els altres, cosa que pot generar frustració en entorns on el ritme és més pausat.
10. Buscar estímuls amorosos constants: Poden tenir una necessitat intensa de connexió emocional i afectiva, cercant constantment relacions profundes i significatives. Alhora, no en poques ocasions, apareix aviat la insatisfacció, el perfeccionisme i la hiperexigència, dificultant que puguin mantenir relacions duradores.
11. Selectivitat amb les amistats: Solen ser molt selectives amb les seves amistats, passant a tenir-hi un ferri compromís quan passen aquest “filtre”. Moltes vegades, esperen la mateixa dedicació a canvi i apareixen decepcions reiterades. Si això no passa, poden establir relacions fidels de solidesa extraordinària.
12. Baixa autoestima: Encara que pugui resultar paradoxal, moltes vegades les persones adultes amb altes capacitats presenten problemes d’autoestima. En molts casos deguts, en part, a no haver estat correctament diagnosticades a la infància. Aquest fet pot produir que s’atribueixin a si mateixes el “problema”, la no adaptació, el sentir-se diferents fins i tot beneites, i a sentir incomprensió, sentiments de fracàs, culpa o vergonya.
13. Risc de relacions tòxiques: A causa de la baixa autoestima o altres seqüeles emocionals, i a la manca d’autoconeixement propi, poden tenir més risc de caure en relacions tòxiques.
No cal dir que no totes les persones adultes amb altes capacitats presenten aquestes característiques ni de la mateixa manera, si bé és cert que per comprendre-les bé (o comprendre’ns, si és el nostre cas) no podrem centrar-nos únicament en les característiques definitòries i quantitatives, sinó que caldrà tenir en compte també la resta del ventall que les acompanya.
Què fer si tinc sospita de tenir AACC?: Diagnòstics erronis més freqüents i acompanyament terapèutic
Moltes persones adultes amb altes capacitats sense diagnosticar, experimenten malestar emocional i acudeixen a la visita d’un professional de la psicologia o de la psiquiatria. Malauradament, l’infradiagnòstic o el diagnòstic erroni continua sent molt freqüent i més en població adulta, com ja he comentat anteriorment, per la qual cosa molt comunament s’atribueix el malestar del pacient a causes equivocades (trastorns de personalitat, trastorn bipolar o altres neurodivergències) o bé a causes certes però incompletes perquè no tenen en compte el perfil d’AACC (ansietat, depressió, traumes, problemes d’adaptació, doble excepcionalitat…).
És important, per tant, acudir a un/a professional de la Psicologia General Sanitària sensible i format/ada en aquesta temàtica, per tal d’afavorir no només un diagnòstic encertat sinó un acompanyament o teràpia, si és el cas, adaptat a les necessitats reals del pacient i que contempli totes les esferes de la seva neurodivergència.
Cal destacar que per a la teràpia o l’acompanyament posterior podrà ser d’ajuda un psicòleg especialitzat, no obstant això, per a la confirmació diagnòstica prèvia serà necessari acudir a la figura del neuropsicòleg, per a la realització d’una exploració neuropsicològica completa amb aquest objectiu.
En qualsevol cas, l’acompanyament o la teràpia es basarà en augmentar l’autoconeixement, partint de la consciència d’aquesta realitat, fomentant les potencialitats que per a cada persona amb altes capacitats siguin més significatives, i entenent i treballant sobre els mecanismes que des de sempre o des d’algun moment en concret, hagin suposat desafiaments als quals convingui enfrontar-s’hi. Tenir Altes Capacitats no és una sort ni una desgràcia, és una diferència, i com a tal ens hem d’autoconèixer, respectar, autocuidar i treballar en la cobertura de les pròpies necessitats.
Com donar suport a una persona amb Altes Capacitats?
Quan una persona adulta és diagnosticada d’altes capacitats, és freqüent que apareguin una mescla de sentiments: sorpresa, tristesa, por… i alleugeriment, per haver trobat per fi una explicació al que els passava.
Algunes de les recomanacions que es poden seguir per donar suport a les persones en aquest procés serien les següents:
- Transmetre missatges de comprensió i empatia, així com mostrar interès en el significat del diagnòstic per a ell o ella.
- Acompanyar-les en el procés d’autodescobriment sense generar pressió per haver de fer o ser més que abans del diagnòstic (per exemple, evitar expressions com “Sabent això, podràs fer…”).
- Intentar no caure en mites o idees errònies sobre les AACC.
- Animar-les a treure’n profit amb el temps de la seva creativitat i sensibilitat, com un valor en si mateix.
- Escoltar i atendre les peticions que ens puguin expressar.
Si t’han diagnosticat l’AACC, creus que poguessis tenir-les o bé comparteixes la teva vida amb algú que en té, i/o si necessites més informació, assessorament o suport psicològic, som aquí per ajudar-te.
Paola Obrador Pellicer
Psicòloga General Sanitària
Nº Col.: B-1815
