Tots sabem que mantenir l’harmonia en les relacions de parella pot ser complicat. A vegades aquesta harmonia es trenca sense previ avís perquè passa alguna cosa concreta, però hi ha molts altres casos en els quals, sense adonar-nos-en, la relació s’ha anat deteriorant amb el temps fins que arriba a un punt de no retorn. Però com ha pogut passar això? En quin moment comencem a distanciar-nos? Preguntes com aquestes han contribuït al fet que Gottman i Silver (2014) hagin intentat trobar quins factors dins de la parella fan més probable que la relació es deteriori. Amb la seva recerca, han conclòs que hi ha certes dinàmiques internes negatives que si es realitzen de forma repetida, poden desembocar en la ruptura de la parella. Han anomenat a aquestes accions, “Els 4 genets de l’apocalipsi”.
1. Les crítiques
Hi ha una diferència molt gran entre queixa i crítica. Sempre tindrem alguna queixa d’algú amb qui tenim una relació. Les queixes fan referència a una acció específica en la qual la teva parella ha fallat. Per exemple:
“Estic molt enfadat perquè no has posat el rentaplats com havíem quedat”.
Les crítiques, en canvi, són judicis més globals i inclouen paraules negatives sobre el caràcter o la personalitat de la teva parella. Les crítiques van més enllà i inclouen culpa. Per exemple:
“Per què ets tan despistada? Odio haver de posar sempre el rentaplats quan et toca a tu. Passes de tot!”.
La crítica és molt comuna en les parelles (gairebé totes les parelles es critiquen en alguns moments). El problema és que, si aquestes es produeixen molt sovint, obren camí als altres genets que solen ser més perillosos per a la parella.
2. El menyspreu
El menyspreu pot mostrar-se de moltes formes (sarcasme, escepticisme, insults, posar els ulls en blanc, la burla o l’humor hostil…). El menyspreu enverina a poc a poc les relacions perquè implica disgust. És complicat resoldre un problema quan la teva parella està rebent el missatge que estàs disgustat amb ella. Aquest genet augmenta sempre el conflicte en lloc d’afavorir la conciliació.
Un exemple de menyspreu el podem veure en la conversa següent. A na Maria li molesta que en Joan no faci net el bany com ella creu que s’hauria de netejar:
“Mentre que jo estic tres hores netejant la cuina, tu en dos minuts has netejat el bany. Això diu molt de tu i del que s’implica cadascun en aquesta casa. Després haig d’anar darrere de tu netejant el que ja has fet. Ets un egoista”.
En Joan li explica que ell sempre ha netejat el bany així i que no sap com fer-ho d’una altra forma, però na Maria no fa cas a la seva explicació i segueix amb la seva. En Joan ho intenta d’una altra forma i li diu:
“Si m’ajudessis a netejar el bany les primeres vegades, ja sabria com fer-ho millor. Què et sembla si ho fem així?”.
Però ella no aprofita aquesta oportunitat de conciliació i segueix amb el menyspreu:
M: “Encara hauré d’ajudar-te jo a netejar el bany? Quantes vegades m’has ajudat tu a netejar la cuina?”.
J: “Molt bé, si tu m’ajudes a netejar el bany, jo t’ajudaré amb la cuina”.
M: “Sí, el que em faltava (riu irònicament). Haver d’anar darrere tu també per a netejar la cuina. A veure si t’has cregut que soc la teva mare”.
Sembla que na Maria no està disposada a trobar una solució, sinó que cerca baralla. El menyspreu s’incrementa per guardar pensaments negatius sobre la parella durant molt de temps i que aquestes situacions de conflicte no es resolguin. Segurament, la primera vegada que na Maria va comentar aquest tema, va fer una queixa senzilla del tipus “Crec que hauries de prestar més atenció quan neteges el bany.”, però després de no haver arribat a un acord i tal vegada no haver-hi canvi per part de Joan, aquests pensaments i emocions negatives es van anar acumulant, i amb el temps tot això ha anat sortint de cada vegada més en forma de menyspreu.
3. Actitud defensiva
Amb el menyspreu que li està mostrant Maria, és lògic que Joan es defensi. Encara que és comprensible la seva reacció, la investigació demostra que amb això rarament s’aconsegueix el que es pretén.
Anem a veure un exemple seguint amb el mateix cas.
J: “Crec que, si m’ajudessis les primeres vegades, després podria fer-ho jo tot sol, així com t’agrada”.
M: “Ja, com quan et vaig ensenyar a doblegar la roba. Vas aprendre a fer-ho? La roba que doblegues tu ja sé que va directa al munt per a planxar” (burla i menyspreu).
J: “Intent fer-ho el millor que puc i no crec que ho faci tan malament. A més, amb el tema del bany, m’he passat tota la meva vida netejant-lo així i no he agafat cap infecció” (actitud defensiva).
M: “Ah que bé, perquè si el senyor no ha agafat cap infecció, estem salvats” (sarcasme).
El membre de la parella que opta per l’actitud defensiva no sol cedir ni demanar perdó perquè en realitat és una manera de culpar a la parella. El que interpreta l’altre quan ens defensem és “el problema ets tu, no jo”. Això contribueix al fet que l’altre membre s’aferri més a la seva postura i s’agreugi la situació. Amb aquesta actitud defensiva, no guanya ningú, i la parella perd.
4. Actitud evasiva
Quan fa un temps que les crítiques i el menyspreu generen una actitud defensiva, al final algun o els dos es distancien, i apareix el quart genet.
Imaginem na Carla i en Pedro. Quan ella queda amb les seves amigues i torna a casa, en Pedro sol entrar en una dinàmica de crítiques cap a ella perquè creu que no passen suficient temps junts. Amb el temps, na Carla ha après a callar i a distanciar-se, però com més es distancia ella, més crida ell. Al final opta per anar-se’n de l’habitació per a evitar la baralla, però això posa en perill la relació, ja que no dóna espai per a què se solucioni el conflicte. Actua com si no li importés el que l’altre diu, com si no l’escoltés.
P: “Sempre em dius que no quan et dic d’anar a fer alguna cosa, però després bé que vols sortir amb altres persones”.
C: “No és veritat, cada divendres anem a sopar, o no et recordes? Però saps que duc un ritme de treball molt alt i això fa que molts dies acabi molt cansada i no em vingui de gust”.
P: (es posa a riure) “Per a sortir amb els altres no estàs tan cansada”.
C: “Saps que no és el mateix. De veritat em recriminaràs que quedi amb les meves amigues una vegada al mes? Sempre estem igual, això és esgotador…”
P: “Clar que sí, tot el que m’inclou a mi és esgotador. Si t’ho diguessin les teves amigues, no et cansaria tant”.
C: (baixa la vista sense dir res; evasió).
P: És així o no?
C: (continua evadint-se en silenci, no el mira ni expressa res).
S: “No tens res dir?”.
C: (silenci i es va de l’habitació).
Aquesta actitud contribueix al fet que en Pedro senti que a na Carla no li importa el que ell li diu i a què no se solucioni el conflicte. A poc a poc, aquesta parella s’anirà distanciant més i més.
Que de tant en tant apareguin aquests genets en la nostra relació de parella no implica necessàriament que s’hagi de deteriorar, però si es manifesten de manera freqüent, és més probable que això ocorri. Si et sents identificat/da amb el que acabes de llegir i creus que podem ajudar-te a millorar la teva relació de parella, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.
Referències:
Gottman, J.M. y Silver, N. (2012). Siete reglas de oro para vivir en pareja. Un estudio exhaustivo sobre las relaciones y la convivencia. Barcelona: Penguin Random House Mondadori
Psicòloga Col. Nº B-02615
