El Marc és un noi de 22 anys, estudiant d’enginyeria que viu amb la seva parella, el Josep, de 25 anys, opositor a bomber. Fins aquí, moltes persones afirmarien que es tracta d’una relació entre dos homes, i que per tant, són homosexuals. Ho diries tu?
Disculpa, se m’oblidaven diversos detalls. El Marc va néixer amb un cos i genitals femenins,li deien Clàudia fins als seus 11 anys, quan va confessar als seus pares que era un noi trans. Als 15 va iniciar un procés d’hormonació, es va canviar de nom i sexe en els seus documents de identitat, i més tard es va sotmetre a una mastectomia. El Marc no té intenció de modificar els seus genitals. El Josep, per la seva part, és un noi cisgènere i bisexual, tot i que des que està amb el Marc, diu identificar-se més amb l’etiqueta de pansexual. Ho entens millor ara o t’he acabat d’embullar?
Aquest és un exemple fictici, però no queda molt lluny de qualsevol realitat que podem trobar-nos a dia d’avui. Seria un reflex molt clar de la diversitat sexual i de gènere que existeix a la nostra societat. El motiu pel que molts reconeixerien aquesta relació com a homosexual (res mal dit), és perquè ja tenim molt interioritzat el concepte d’orientació sexual. No obstant, si afegim el concepte d’identitat a l’equació, molts es perden, i no és per menys! Entendre-ho implica desconstruir una visió de l’ésser humà que ha estat arrelada durant segles: la presumpció de que som heterosexuals i cisgènere.
En aquest article intentarem esclarir què és la identitat de gènere i què és ser una persona transgènere. Per a entendre-ho, no podrem basar-nos únicament en definicions simples, sinó que haurem de parar-nos a observar la seva complexitat. Per a acabar, haurem de fer una anotació breu sobre com podem acompanyar a les persones trans des de la psicologia.
Què és la identitat de gènere?
Per a comprendre el concepte, serà necessari saber què significa identitat, i què significa gènere. Quan parlem d’identitat, ens referim a allò que una persona “es viu”, amb tot el que això suposa. Aquesta vivència correspon a l’esfera més íntima de la persona, pel que no està regida únicament pel que els altres consideren o pel que fa aquella persona. Per la seva part, el gènere és la construcció social, cultural i simbòlica d’allò masculí i d’allò femení. Segons el lloc, la societat i el moment històric en el que ens trobem, a cada gènere se li assignen un conjunt de comportaments, gestos, emocions, actituds, vestimenta, jocs, professions, rols, etc.
Per aquest motiu no solem veure a homes amb falda, tot i que a la vestimenta escocesa tradicional sigui comú. Per aquest motiu, fins fa poques dècades, era difícil veure a dones amb pantalons. Per aquest motiu, segueix havent-hi més dones auxiliars de vol i infermeres, que homes auxiliars de vol i infermers. Per aquest motiu, es diu “marimacho” o “marieta” a aquelles persones amb una expressió corporal assignada al gènere oposat. I així podríem seguir llistant exemples i més exemples que reflecteixin la omnipresència del gènere a les nostres vides.
Llavors, la identitat de gènere fa referència a la vivència d’un mateix com a home o com a dona (però també com ambdós, o com cap, explicat més endavant).
La complexitat creix quan veiem que hem de separar la identitat de gènere, de l’orientació sexual i de la identitat sexual.
- Orientació sexual fa referència a quin sexe/gènere m’atreu, o de qui m’enamoro (Sexe-afecte). D’allí les etiquetes d’heterosexual, gay, lesbiana, bisexual i asexual.
- La identitat sexual fa referència a les característiques físiques i biològiques que ens diferencien entre homes i dones. Es diferencien per les característiques sexuals primàries (ovaris/testicles, penis/vagina), i secundàries (pel corporal, veu, pit, anatomia general). Aquí és comú oblidar-se de les persones intersexuals, que serien aquelles que neixen amb característiques d’ambdós sexes. Existeixen diferents anomalies que poden causar-ho. En funció de cada una, es manifestarà d’una o altra manera. Solen tenir òrgans reproductors que estan a camí entre el masculí i el femení.
Entenem que llegim aquest article perquè tradicionalment s’ha pressuposat la heterocisnormativitat. És a dir, s’ha pressuposat que una persona neix:
- D’un sexe determinat (identitat sexual, en la que sols es pot ser home o dona, no intersexual)
- Sent heterosexual (orientació sexual majoritària i desitjable)
- I complint els cànons de comportament, expressió, caràcter, etc., que se li assignen pel seu sexe (identitat de gènere).
El problema és que aquesta visió s’allunya molt de la realitat, la qual és molt més diversa.
Per exemple, una mateixa persona pot néixer amb característiques biològiques i anatòmiques del sexe femení, com el Marc, identificar-se com a home, com el Marc, i sentir-se atret sexual i afectivament per homes, com el Marc. El Marc és una persona transgènere. És a dir, el Marc és una persona que s’identifica amb un gènere diferent al que se li va assignar pel seu sexe quan naixé.
I a partir d’aquí, s’obre un ventall encara major de preguntes: Quan sorgeix la identitat de gènere? Com es forma? Hi ha diferents tipus? És el mateix trans que transsexual? Etc.
Diversitat dins de la diversitat
Si parlem de persones transgènere, parlem de processos identitaris, de processos vitals en sí mateixos, i moltes vegades, de transicions. Cada una d’aquestes persones viurà un procés únic, irrepetible i no estandarditzat.
En quant al quan?
La identitat de gènere es forma a la llarga del cicle vital, donat que el gènere està present en tot moment. La consciència de la pròpia identitat i els dubtes al respecte també poden aparèixer en diferents moments. A continuació, s’aporta un quadre resum:
| CONSCIÈNCIA DE LA IDENTITAT DE GÈNERE | DUBTES SOBRE LA ID. DE GÈNERE A LA LLARGA DEL CICLE VITAL |
| En els primers mesos: els bebès poden discriminar entre homes i dones a partir de la forma del seus rostres i els seus tons de veu. | |
| Als dos, tres o quatre anys: els infants tenen molta informació sobre el que la societat considera apropiat per cada sexe. | En edat preescolar poden presentar comportaments generalitzats de l’altre gènere i poden presentar el desig exprés de ser de l’altre gènere, o menys habitualment, poden etiquetar-se a sí mateixos com un membre de l’altre gènere |
| En infants majors de 4 anys: Comparen el seu comportament, expressió i rols de gènere amb el d’altres persones. Poden reconèixer quan un comportament, un gust o una forma de ser (incloent els propis) són diferents d’allò que la comunitat espera del seu sexe assignat. | En alguns casos, el desig exprés de ser de l’altre gènere desapareix a l’entrada de l’escola primària. Una petita minoria expressa incomoditat amb la seva anatomia sexual o expressarà desitjar tenir la anatomia sexual de l’altre gènere (el sentit). En menors de 8 anys, és poc freqüent que expressin disfòria anatòmica o persistent. La disfòria es torna més comú quan s’aproxima la pubertat. |
| Adolescència i joventut: Es tracta d’una crisi identitària en sí mateixa, incloent la sexual i de gènere. En aquest moment, moltes persones poden confrontar les expectatives, normes i valoracions de gènere en la recerca d’una identitat personal. | Adolescència i joventut: És una època convulsa en la que poden passar-se per moments de confusió sobre allò que un és. No és estrany que persones amb disfòria en la pubertat, ara s’identifiquin com a persones cis homosexuals o bisexuals, però més tard reapareixerà la disfòria. |
| Adultesa i adultesa major: en general, continua el procés de construcció de la identitat amb el gènere, amb una major acceptació i integració personal. Les persones es poden replantejar la seva identitat amb el gènere a qualsevol edat. |
Exceptuant casos molt clars, és habitual que, en els casos que apareixen entre la pubertat i l’adolescència, s’opti per esperar un temps prudencial fins a poder confirmar tant la condició de la persona transgènere, com la decisió de sotmetre’s a tractaments mèdics.
En quant al com?
Donat que cada procés és únic i irrepetible, ja veiem que uns mostraran seguretat en la seva identitat des d’edats primerenques, i d’altres passaran per moments de dubte; que uns se n’adonaran abans, i que d’altres més tard. Encara i així, això anirà acompanyat per molts d’altres factors que reforçaran aquestes individualitats. Entre els més importants: l’entorn, la desconstrucció del gènere, la transició i la salut mental.
- Entorn: com podràs imaginar, no és el mateix identificar-se com a persona trans en un país com Espanya, que en un país on això estigui penat amb presó. Tampoc és el mateix viure-ho en una ciutat que en un poble, en una família tolerant o en una trànsfoba, créixer en un col·legi on se’t fa bullying per la teva identitat o en un altre en el que se’t respecta, etc.
En funció de les circumstàncies de l’entorn, reconèixer-te com a persona trans i donar-ho a conèixer pot ser més o menys difícil. I després d’aquest primer intent, viure de manera plena i satisfactòria tampoc serà sempre fàcil. Tenir accés a teràpies d’hormonació, poder canviar-te el nom al registre, no ser discriminat en el món laboral, i moltes d’altres coses, poden arribar a ser viscudes amb molta incertesa i com tot un camp de batalla.
- Desconstrucció del gènere: Tot i que segueix havent-hi tot un conjunt de característiques que s’associen a allò masculí i a allò femení, la realitat és que de cada cop es va difuminant més el límit entre ambdós conceptes.
Afegit a això, hi ha persones que no senten pertànyer a cap d’aquests dos pols, que no es senten femenins ni masculins. Es diuen persones no binàries. També hi ha persones que senten fluir la seva identitat entre la masculinitat i la feminitat, a vegades en funció del context.
El qüestionament de tot això converteix els processos identitaris en més rics i flexibles, sobre tot des del moment en què la temàtica forma part del diàleg social i de l’educació.
- Transició: En funció de l’entorn, de la desconstrucció del gènere i del ritme al que cadascú sigui capaç d’identificar-se, cada persona tindrà un procés identitari únic, com dèiem a l’inici. Per a moltes persones trans, hi haurà un moment en aquest procés en el que necessitin i/o decideixin fer una transició, la seva transició.
La transició és aquell període en el que la persona trans adopta aquelles eines que pot i/o creu convenients per a poder viure d’acord amb el seu gènere sentit. No hi ha dues transicions iguals, pel que tampoc hi ha un sol criteri per a decidir quan comença i quan acaba una transició. Hi haurà persones per les que la seva transició consisteixi en una hormonació i una cirurgia de reassignació de sexe. D’altres sols voldran vestir-se de la forma en que es sentin còmodes, d’altres faran un procés d’hormonació, però no consideraran necessari cap tractament quirúrgic. Molts aniran canviant de parèixer a la llarga del seu procés identitari, i la seva transició s’aturarà i reprendrà les vegades que faci falta i/o es pugui. I per últim, hi haurà persones que es considerin trans i no necessitin fer cap tipus de transició.
En aquest sentit, es poden diferenciar els termes transgènere i transsexual. Transgènere es conserva com el terme paraigües que fa referència a la diversitat d’identitats de gènere no normatives. Transsexual es refereix a aquella persona que ha decidit iniciar algun tipus de transició, bé sigui a nivell estètic, social, anatòmico-genital, o d’altre que es precisi.
Encara i així, moltes persones del col·lectiu transgènere no accepten aquesta diferenciació, i prefereixen emprar l’etiqueta acurçada trans per referir-se a qualsevol d’elles, independentment del moment del seu procés personal en el que es trobin.
- Salut mental: Preservar l’autoestima i la valoració personal a la llarga del propi procés identitari pot ser tota una muntanya russa. Sobretot l’entorn serà el que determini les dificultats que tindrà la persona per a construir el seu projecte de vida; un projecte de vida en el que pugui sentir-se realitzada i feliç sent qui és. A major acceptació i facilitats de l’entorn, millor salut mental tindrà la persona.
Per últim, en aquest apartat cal afegir el concepte de “disfòria de gènere”. Es tracta d’un terme mèdic que es refereix al malestar o sofriment causat per la discrepància entre la identitat de gènere i el sexe que se li assigna a la persona quan neix. És important fer-ne menció perquè està íntimament relacionat amb la salut mental de les persones trans i només uns pocs ho experimenten. Si bé la resta també ho pot sofrir en cas de que les intervencions desitjades per fer la transició no siguin possibles.
El paper del psicòleg en l’acompanyament de persones trans
Des de la disciplina de la psicologia, sorgeix la que es coneix com la Psicologia Afirmativa LGBT+. És la psicologia aplicada a les dificultats específiques que afecten a la salut mental de les persones amb diversitat sexual i de gènere (és a dir, dones lesbianes, homes gay, persones bisexuals, transgènere i totes aquelles compreses dins el ventall de la diversitat queer).
Si poguéssim resumir la seva labor, diríem que actua sobre tres aspectes:
- El procés d’acceptació de la pròpia identitat sexual
- L’estrès generat per l’entorn, les seqüeles de la LGBT+fòbia
- Totes les experiències diferenciadores del col·lectiu LGBT+
Per a saber-ne més sobre el tema, et convidem a que llegeixis l’entrada de blog que hi tenim dedicada: Psicologia Afirmativa LGBT+
Guillem Nicolau Coll
Psicòleg General Sanitari
NºCol.: B-02773
