“Jo és que tinc un TOC”, “Cada dia canvia d’opinió, és molt bipolar…”. Et sona haver escoltat una cosa semblant? Tots hem escoltat en algun moment frases com aquestes o fins i tot podem haver-les dit. Però sabem realment a què ens estem referint moltes vegades quan utilitzem aquesta etiqueta? Som conscients de com aquesta afirmació pot afectar la persona a la qual ens referim? La resposta sol ser no. Així doncs, podem estar catalogant de TOC a una persona que simplement és escrupolosa o ordenada, o de bipolar a una persona que pugui estar experimentant un estat d’ànim irritable perquè té un mal dia.
Conseqüències de l’ús de les etiquetes diagnòstiques a nivell professional
Quan els professionals de la salut mental utilitzem etiquetes diagnòstiques, estem posant-li un nom a una sèrie de signes i símptomes que pateix la persona. Aquest etiquetatge ens serveix per a classificar a una persona amb un problema o sèrie de problemes concrets i ens facilita la tasca professional en alguns sentits: ens permet estudiar aquestes psicopatologies amb major rigor científic, facilita l’elaboració d’instruments d’avaluació estandarditzats i de protocols d’intervenció, simplifica l’intercanvi d’informació entre professionals, etc. A nivell personal, aquesta etiqueta ajuda en alguns casos a que la persona sigui més conscient de la seva problemàtica, la pugui entendre en major profunditat i s’adhereixi millor al tractament proposat.
Per a dur a terme aquesta tasca d’etiquetatge, existeixen diferents manuals que realitzen una extensa classificació de les categories diagnòstiques en salut mental. En l’actualitat, els dos manuals més utilitzats són el DSM – 5 (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, APA) i la CIE – 11 (Classificació Internacional de Malalties, OMS). Des de les primeres edicions d’aquests manuals fins a les que tenim en l’actualitat, s’han anat produint molts canvis d’enfocament quant a les diferents categories i cada vegada s’han anat definint de forma més minuciosa gràcies als resultats obtinguts de la recerca científica.
Així i tot, aquests manuals no estan exempts de crítiques. Sense anar més lluny, la publicació del DSM-5 va suscitar molta polèmica quant a la fiabilitat i validesa d’algunes categories diagnòstiques proposades (Allsopp, Read, Corcoran i Kinderman, 2019). El mal ús d’aquestes categories diagnòstiques pot portar-nos a psicopatologitzar problemes de la vida quotidiana o a realitzar un diagnòstic incorrecte, corrent el risc de plantejar un tipus d’intervenció inútil o fins i tot perjudicial per a la persona.
Conseqüències de l’ús de les etiquetes diagnòstiques a nivell social
Si l’ús d’aquestes categories entre professionals, que tenim major coneixement sobre com funciona la salut mental, ja comporta riscos, el seu ús per part de la població general, també pot resultar perillós. Per començar, la majoria de les persones que utilitzen etiquetes com TOC, bipolar o esquizofrènia, no saben a què s’estan referint exactament i es basen en comportaments puntuals que poc tenen a veure amb la complexitat d’un trastorn d’aquest tipus. Fent això, podem estar catalogant a algú d’un problema greu que en realitat no té. D’altra banda, encara que la persona presenti aquest problema, l’ús excessiu i exagerat d’aquestes etiquetes pot propiciar que la persona es quedi atrapada dins del diagnòstic sense anar més enllà o que sigui estigmatitzada pel seu entorn. En els dos casos, estem reduint a aquesta persona a una mera categoria, sense tenir en compte la seva experiència individual.
Vegem un exemple de quedar-se atrapat dins de l’etiqueta: “Jo és que soc X (posem-li qualsevol etiqueta). Soc així i no puc canviar.” Si bé és cert que quan comencem a acceptar-nos tenim gran part guanyada, hem d’anar amb compte ja que aquesta “acceptació” radical, ens impedeix ser conscients que alguns aspectes poden modular-se i que seria molt més adaptatiu per a nosaltres mateixos i per a la gent del nostre voltant que així fos. Per exemple, jo puc acceptar que soc una persona altament sensible (PAS) i que sento les emocions d’una forma més intensa que la meva parella, però això no vol dir que no pugui aprendre estratègies per a regular les meves emocions d’una forma més eficaç. Si em quedo atrapada en l’etiqueta, puc creure que no puc o no tinc per què treballar aquestes dificultats quan es presentin, la qual cosa em pot implicar molt de sofriment quan les meves emocions es desbordin i/o molt malestar a nivell interpersonal perquè és molt difícil per a la gent del meu voltant acceptar alguns dels meus comportaments.
Finalment, també pot ocórrer que, en etiquetar-nos a nosaltres mateixos d’un problema que no tenim, sense ser conscients estiguem menysvalorant la importància d’aquest problema o sembli que fem mofa d’això. Per exemple, quan dic que tinc un TOC perquè m’agrada que les coses estiguin ordenades, no estic tenint en compte el malestar que pot sentir una persona que de veritat pateixi aquest trastorn quan em senti fer aquesta afirmació. No se’ns ocorreria dir davant d’una persona cega que estic cec perquè no veig bé un cartell des de lluny.
Claus per a NO utilitzar erròniament les etiquetes diagnòstiques:
- No vagis “diagnosticant” a les persones del teu voltant ni a tu mateix. Deixa aquesta funció als professionals de la salut mental, que ja ho faran si ho consideren necessari i ho faran tenint coneixement sobre el tema i d’una forma més rigorosa. Etiquetar a una persona d’un problema d’aquest tipus (sigui cert o no) li pot generar molt de sofriment. D’altra banda, posar-nos una etiqueta a nosaltres mateixos no sempre serà necessari i pot fer que ens quedem atrapats en el diagnòstic, com explicava anteriorment. Al cap i a la fi, més que posar-li un nom al problema, el que més ens interessa és descriure’l i saber què hem de fer per a sentir-nos millor amb nosaltres mateixos.
- Canvia el verb “ser” pel verb “tenir”. El simple ús de la paraula “és” versus “té” ens demostra com reduïm a la persona al seu trastorn, com si no hi hagués res més enllà. En comptes de dir “La Maria és depressiva”, pots dir “La Maria té depressió”.
- No et burlis de persones que tinguin un diagnòstic psicopatològic. Un diagnòstic d’aquest tipus sempre implica un gran sofriment o interferència en la vida de la persona.
- No et limitis a la informació que apareix en les notícies o a les històries que escoltes. “Va matar a una persona, però clar, era esquizofrènic” o “El Juan té esquizofrènia, és perillós quedar-se sol amb ell”. Pot passar que una persona amb un trastorn psicològic acabi cometent un crim, però la veritat és que ocorre amb una freqüència moltíssim menor de la qual ens fan creure els biaixos creats pels mitjans de comunicació i el boca-orella. Persones sense cap problema psicològic aparent cometen actes criminals diàriament i no comencem a tenir por a tots de manera indiscriminada, veritat?
- Si has rebut algun diagnòstic, no et donis per vençut/da. Si bé és cert que una part molt important és acceptar el que t’ocorre, també és important la teva implicació per a poder realitzar els ajustaments que et permetin viure la teva vida d’una manera més satisfactòria.
- Si has rebut un diagnòstic, pots utilitzar-lo al teu favor, per conèixer-te millor i per saber quin pla d’acció dur a terme per a treballar aquestes dificultats que et genera.
- I, finalment, recorda que aquesta problemàtica que estàs patint, és una part de tu, però no et defineix com a persona. Per posar un exemple, tu no ets un bipolar, ets una persona que té un trastorn bipolar, amb la seva pròpia manera de pensar, sentir i actuar, i amb les seves pròpies experiències vitals, que poden ser molt diferents a les d’una altra persona que també pateix el mateix trastorn. Recorda que tu no ets el teu diagnòstic.
Referències bibliogràfiques:
Allsopp, K., Read, J., Corcoran, R., & Kinderman, P. (2019). Heterogeneity in psychiatric diagnostic classification. Psychiatry Research, 279, 15 – 22.
American Psychiatric Association (2013). Diagnostic and statistical manual of mental disorders (5th ed.). Arlington, VA: Author.
World Health Organization. (2019). International statistical classification of diseases and related health problems (11th ed.).
Aina Fiol Veny
Psicòloga Col. Nº B-02615
