El perfeccionisme és un aspecte que la societat entén com alguna cosa bona, positiva i que cal premiar, però què passa quan es porta a l’extrem?
Per si mateix, el perfeccionisme no és positiu o negatiu. Aquest es pot dividir en dos factors: preocupacions perfeccionistes i esforços perfeccionistes. En aquest sentit, depenent del factor que predomini podrem classificar el perfeccionisme com adaptatiu i desadaptatiu, essent els extrems d’un continu.
Per una banda, els esforços perfeccionistes fan referència al perfeccionisme més sa. Inclou aquelles persones que cerquen assolir els seus objectius i superar-se a si mateixes. En aquest cas, les metes proposades són altes però realitzables i els criteris no són excessivament rígids. És a dir, són conscients dels seus propis límits i cerquen l’excel·lència, però en el cas de no assolir els seus objectius, mantenen la motivació i l’ambició sense autoavaluar-se de manera negativa ni sentir que han fracassat.
Per altra banda, les preocupacions perfeccionistes són les que es relacionen amb el perfeccionisme negatiu i desadaptatiu. Es caracteritza per una gran preocupació i por de cometre errades. Es tracta d’un perfeccionisme autoimposat amb una autocrítica elevada.
Perfeccionisme disfuncional
Les persones amb perfeccionisme disfuncional tendeixen a posar uns criteris de qualitat molt elevats i exigents. Realitzen grans esforços per poder assolir aquests estàndards, encara que això provoqui patiment. Se solen caracteritzar per ser persones que no estan totalment satisfetes amb el que fan i van molt alerta en la realització de tasques, tenint en compte tots els detalls ja que no toleren cometre errades. Així mateix, presenten un biaix atencional cap a aquelles coses negatives. És a dir, es fixen en aquells detalls que han fet malament o no han complert els estàndards establerts minimitzant els èxits aconseguits, malgrat tot l’esforç realitzat.
Aquest perfeccionisme pot ser present en un o diversos aspectes de la vida. Algunes persones únicament seran perfeccionistes en una àrea de la seva vida, com per exemple a la feina, però la majoria solen ser-ho en diversos aspectes com: treball i/o estudis, esport i exercici, aparença física i/o pes, amistats i relacions socials, hobbies, aparença de la casa, cura dels fills/es…
Les conseqüències d’aquest perfeccionisme desadaptatiu són:
El perfeccionisme disfuncional per si mateix no és un trastorn mental, però si es manté en el temps i es cronifica pot arribar a desenvolupar-se un trastorn de la personalitat obsessiu-compulsiu o un trastorn obsessiu compulsiu.
El tractament psicològic està orientat a treballar els components que resulten desadaptatius. Concretament es fa èmfasi en aquells pensaments i conductes que es troben a la base del perfeccionisme i es fomenta l’autocompassió amb les errades i allò que s’entén com un fracàs.
Et costa gaudir de no fer res?, et sents culpable per no haver fet el que, segons tu, hauries d’haver fet?, no acabes mai d’estar satisfet/a amb les coses que fas?, quan aconsegueixes alguna cosa que t’has proposat, només ets capaç de gaudir-ho durant un curt termini de temps?, et critiques a tu mateix/a si no arribes a l’objectiu que t’havies marcat?, et fixes massa en les teves errades?
Si has respost que sí en la majoria de les preguntes potser has caigut en el perfeccionisme disfuncional. Si és així i vols aprendre a gestionar-ho per sentir-te millor estarem encantats d’ajudar-te.
Laura Maymó Gallurt
Psicòloga Col. No B-03427
