Des que naixem i al llarg de la nostra vida, la nostra ment rep una quantitat ingent d’estimulació de tota mena. Sobretot en els primers anys de vida, és quan el nostre cervell està més receptiu a nova informació. D’aquí que sigui l’època en què es dona un major aprenentatge.
La ment té els seus propis mecanismes de filtratge de la informació i va col·locant tot al seu lloc. Una part important d’allò que absorbim, passa desapercebut i, o bé és d’un sol ús, o bé queda en l’inconscient. No tot pot ser conscient. Per exemple, mentre parles amb algú en una terrassa, la teva atenció segurament estarà posada sobre la conversa amb aquesta persona. Et fixaràs en el contingut del seu missatge, però també en els aspectes no verbals (to de veu, expressió facial, gesticulació, etc.), i a més, hi haurà molta més estimulació al teu voltant que t’entrarà pels sentits (el tacte de la cadira, la brisa del vent, la conversa de la taula del costat i un llarg etcètera).
Tota aquesta informació, com ja intueixes, no és processada al mateix nivell de consciència. El nostre cervell és capaç de deixar coses en segon pla, de manera que ni te n’adonis, i guardar el que més et convingui. A més, captarà i gravarà molt més fàcilment tot allò que hagi tingut o suscitat un component emocional. D’aquesta manera, aprenem moltes coses.
Per exemple, de petits aprenem molt ràpid què hem de fer per captar l’atenció dels altres, perquè això ens reconforta. També aprenem què no hem de fer, perquè ens renyen o patim algun mal, com cremar-nos. D’aquesta manera, jo ja sé que si toco foc em quemo, no necessito pensar-ho conscientment. Ho tinc integrat en el meu coneixement del món.
Doncs passa exactament igual amb moltes altres coses. Des del més explícit fins al més subtil. Sembla útil, i ho és. Tanmateix, té certs desavantatges. Sobretot quan som més joves, aquest mecanisme no distingeix entre veritat o mentida. Podem acabar interioritzant coses que no són certes o que, almenys, són perjudicials o estan mal plantejades.
Per exemple, si cada vegada que aconsegueixo una bona nota em diuen que podria haver-ho fet millor, puc interioritzar que mai sóc suficient. Si a casa sempre m’han dit que no mengi tant si no vull engreixar i veure’m malament, jo interioritzo que tenir sobrepès és una cosa dolenta i indesitjable. Són creences que queden arrelades en nosaltres, que d’alguna manera, hem interioritzat. Això farà que interpretem el món segons elles i actuem en conseqüència. En el cas de la insuficiència, la persona mai estarà satisfeta amb els seus assoliments i podrà obsessionar-se en les seves fites. En el cas del menjar, aquesta persona vigilarà el que menja i tindrà pànic a engreixar.
Què és l’homofòbia interioritzada?
Llavors, com es donarà el que posa en el títol? L’homofòbia interioritzada està compresa per totes aquestes creences de rebuig cap a l’homosexualitat. Són creences que interioritzem al llarg de la nostra vida, i no necessàriament perquè visquem situacions en què hi ha un rebuig clar cap a la persona homosexual. Són infinitat de coses: “els nens no ploren”, “aquesta maneta…”, que canviïn de canal quan hi ha dos homes besant-se, “millor no t’ajuntis amb aquest noi”, veure sempre representada als mitjans la gent del col·lectiu en personatges apartats i amb problemes, i un llarg etcètera.
Tot això ho rebem i que interioritzem tots. I sí, les persones homosexuals també. Fins i tot molt abans que s’adonin de la seva orientació sexual. L’homofòbia és present en l’ambient, i per tant és absorbida des de ben petits sense adonar-nos-en i sense qüestionar-nos-la. D’aquí, la interioritzem.
Quan la persona es dona compte de la seva orientació sexual, ja carrega amb tot aquest bagatge. Si jo he interioritzat que això és rebutjable i descobreixo que sóc això, llavors jo sóc rebutjable, jo em rebutjo.
Però, en què es tradueix això? Es pot traduir en infinitat de coses. Entre elles, algunes de les més comunes són:
- No acceptar que s’és homosexual
- Acceptar-ho, però invisibilitzar-lo socialment perquè intueixes que seràs rebutjat. És a dir, no sortir de l’armari.
- Evitar mostrar afecte cap a la teva parella en públic.
- Evitar parlar de temes de parella
- Evitar altres persones del col·lectiu, criticar-les o menystenir-les.
- Etc.
Totes elles impliquen un patiment i parteixen des del propi rebuig, des de tots els prejudicis que s’interioritzen al llarg de la vida. Visibilitzar el que un és passa de ser una cosa que hauria de ser natural i no comportar cap problema, a ser viscut amb emocions pertorbadores i en tensió.
Com ho afrontem?
Si reconeixem en nosaltres mateixos que tenim homofòbia interioritzada i que ens ocasiona problemes, podem fer molt al respecte. Fer-hi front és un procés personal que requereix temps i dedicació. Podem fer el següent:
- Educar-nos: buscar lectures al respecte, entendre la història del col·lectiu, llegir històries de persones que ens inspirin…
- Compartir el nostre patiment amb algú de confiança.
- Entrar dins entorns inclusius i reforçar llaços amb persones del col·lectiu, a través d’associacions, per exemple, o participant en voluntariats o en esdeveniments de LGBT+
Això pot ser-nos molt útil, però si creus que requereixes més ajuda, també pots demanar ajuda professional. Un psicòleg general sanitari pot ajudar a identificar les seqüeles de l’homofòbia, el seu origen, i pot ajudar-te a treballar-les i superar-les. També hi ha professionals de la psicologia especialitzats en psicologia afirmativa LGBT+, els quals poden tenir una major comprensió de la problemàtica.
Guillem Nicolau Coll
Psicòleg general sanitari
Nº col.: B-02773
