Quantes vegades hem pogut dir o escoltar aquestes 5 paraules en diferents contextos?
- La meva parella no m’ajuda a casa
- La meva parella no m’ajuda amb el bebè/fill
- La meva parella no m’ajuda amb les despeses/econòmicament
- La meva parella no m’ajuda a créixer
- La meva parella no m’ajuda quan estic malament
Les relacions són complexes, ja que cada membre té la seva manera d’organitzar-se i la seva percepció del que és o no una prioritat. Posar-nos d’acord i tenir la sensació d’equilibri, sovint, pot semblar difícil.
No existeix una fórmula màgica per a aconseguir que la nostra parella ens ajudi de la manera que volem o esperem. Però sí que existeixen diversos punts importants a tenir en compte.
Què fer quan sents que la teva parella no t’ajuda?
La injustícia de la justícia
Un tema important a debatre, és el concepte de justícia. En la meva experiència com a terapeuta en casos de parella, em trobo sovint la demanda d’un repartiment equitatiu de tasques.
No és el mateix equitat que igualtat. La igualtat consisteix a ser iguals en estatus, drets i oportunitats, mentre que l’equitat tracta de com arribar a aquest punt mitjançant la justícia i la imparcialitat.
Per a ser equitatius, és important entendre les circumstàncies de cadascun i adaptar la petició a les capacitats (econòmiques, temporals, emocionals, etc.) de l’altra persona.
Per exemple: Na Lorena està en un moment de creixement professional en el qual acaba de muntar un negoci i dedica una gran part d’aquest temps a la seva empresa. Si el seu projecte funciona bé, li permetrà estalviar prou per a permetre’s comprar una casa amb la seva dona Mónica. Això implica que na Mónica (temporalment) assumeix molta més càrrega en la relació (econòmica, tasques de la casa, menor temps en parella, etc.). Al principi van tenir problemes, però després de parlar-ho i entendre que es tractava d’una situació passatgera, l’actitud d’ambdues ha canviat. Es veuen com un equip amb una fi comuna.
Resolució
Parlar per a renyar, està clar que no és efectiu. L’objectiu de fer una crítica o petició a la nostra parella no hauria de ser el de tenir raó, sinó el de trobar una solució a alguna cosa que ens molesta.
Aquí destaca també, la importància de triar el moment adequat per a parlar les coses. És important estar en “fred” i parlar des de la tranquil·litat ja que des de l’empipament o el retret, és possible que només aconseguim que la nostra parella adquireixi una actitud defensiva.
Hem de pensar bé en el que volem dir, millor com més clars i concisos siguem. Evitant les generalitzacions i els absolutismes.
Vegem la diferència:
– Mai pagues res, sempre esperes que sigui jo la que ho faci.
– M’he fixat que les últimes 4 vegades que hem sortit o anat al supermercat he pagat jo.
Això és un estil de comunicació assertiu. En el nostre blog, trobaràs de manera més desenvolupada com pots treballar les teves habilitats de comunicació.
Explica per què aquesta petició és important per a tu. Ja sigui cridant a l’empatia de la teva parella o bé des de la nostra part “comercial” per a convèncer-li dels avantatges de canviar aquesta actitud. Però, sobretot, fes una PROPOSTA de solució. La nostra parella ha de tenir opció a decidir si accepta o no, i a fer una contraproposta.
Alguna cosa que recomano a vegades, és fer un guió del que volem demanar. A fi de poder practicar el discurs i la manera en la qual volem fer-lo.
Demanar ajuda
Recalco, de nou, la importància de no exigir o acusar, sinó de demanar allò que necessitem.
Moltes vegades pensem que la nostra parella compta amb una bola de cristall i que pot llegir-nos la ment.
O que com ho hem demanat alguna vegada (malament) ja no podem tornar a intentar-ho.
Comunica’t amb la teva parella, ajuda-la a saber de quina manera et pot ajudar o com et sentiràs millor.
No importa si la teva parella “ja hauria de saber-ho”. Des d’aquest argument, l’única cosa que aconsegueixes és enfadar-te, frustrar-te i no sol·licitar el que necessites.
Na Marta, està frustrada amb en David, ja que, cada vegada que li explica allò que la preocupa, en David es limita a dir “no et preocupis, tot anirà bé”. Na Marta desitjaria que en David li oferís una mica més de comprensió i suport, ja que, encara que entén que no ho fa amb mala intenció, té la sensació que a la seva parella no li interessa sentir-la queixar-se. A ella, això li sembla de “sentit comú” i deriva en discussions cada vegada que ocorre.
Des de consulta, s’anima a na Marta a demanar-li a la seva parella, des de la calma i de manera assertiva, què és el que l’ajudaria en aquests moments. Resulta que en David, pensava que, si entrava en el tema, na Marta es posaria pitjor i per això només intentava desviar el tema. Després de la conversa, David va començar a validar més a Marta i aquesta es va sentir molt més compresa.
Realisme
Ser realista implica revisar quines són les nostres prioritats, la importància que aquestes tenen i si són una necessitat real o un capritx propi.
Per exemple, si a la meva parella li agradés tenir els teixits sempre planxats i m’exigís a mi que cada dia hem de planxar les fundes del sofà o els llençols. Aquesta petició no és molt realista, ja que requereix d’una dedicació i un temps del qual no disposo tots els dies o el qual és prioritari dedicar a tasques més urgents com poden ser posar una rentadora o atendre els meus fills amb els deures.
Acceptació
No confondre amb “conformisme”. L’acceptació parteix de la idea de veure a la persona amb la qual estiguem, amb les seves llums i ombres i entendre, que no la podem modelar al nostre gust. Es tracta d’una persona diferent a nosaltres, amb la seva pròpia manera de funcionar i de veure la vida.
Clar que es pot millorar i créixer. Clar que podem fer peticions. Però no podem pretendre que la nostra parella actuï a la nostra manera.
Na Rocío i en Paco són pares de dues nenes. Tenen estils educatius completament diferents i tots dos creuen estar mirant pel millor interès de les seves filles. Mentre que en Paco és estricte i creu en la importància de les rutines i els límits; na Rocío és més partidària d’una criança més lliure en la qual les nenes van descobrint per si mateixes i aprenen segons el que els funciona o no. En Paco desitjaria que na Rocío fos més estricta i fes complir les regles, mentre que na Rocío pensa que en Paco ha de relaxar-se amb les petites i permetre’ls actuar com el que són, nenes.
En aquest cas, optem per treballar des de la negociació i que tots dos pares acordessin punts mitjans sobre com gestionar determinades situacions amb les nenes, a fi de no confondre-les. Animem a tots dos progenitors a veure el costat bo de l’estil de l’altre i a ser més empàtics entre si, veient que tots dos lluitaven pel mateix, pel benestar de les seves filles.
Respecte
És important mostrar respecte per les necessitats de la nostra parella. Són moltes les persones que cauen en l’egoisme dins de la relació i s’acullen a la llei del mínim esforç pel que fa a les demandes de la seva parella.
Les seves, igual que les nostres, són importants i mereixen atenció. No obstant això, no hem de confondre demandar amb ser un tirà. “Com a mi m’agrada, em molesta…tu has de complir”. No, això no és respecte. Això és una dictadura.
Cal ser flexibles i arribar a acords i termes mitjans entre el que m’agradaria i el que puc demanar.
Practicitat
A vegades les solucions són més fàcils del que semblen, el que ocorre és que no sempre es tractarà de la solució que millor em sembli a mi.
No obstant això, m’agrada animar als meus pacients a ser més pràctics que orgullosos. No podem “guanyar” sempre i com he indicat abans, l’objectiu final hauria de ser resoldre el punt de conflicte, no tenir la raó.
Se m’ocorre el cas de David i Ana (els noms, així com altres detalls, han estat modificats per a protegir la identitat de les persones) els qui tots dos detestaven rentar els plats. Tots dos acusaven l’altre de fer-ho amb poca freqüència o de no fer-ho “bé”. Portaven així 2 anys. Després d’una valoració del cas, els vaig preguntar per què no es compraven un rentavaixelles. Tots dos van respondre que els semblava absurd haver de fer aquesta inversió quan tots dos tenien mans i podien fer-ho ells mateixos. Al que els vaig preguntar si els compensaven les renyines constants per estalviar-se l’import d’aquest electrodomèstic. Al final, van acordar que era preferible comprar el rentavaixelles i es van acabar els “malentesos” sobre rentar els plats.
Algunes de les coses que animo amb freqüència a fer en consulta, són la realització de quadrants de tasques, la creació d’un calendari en comú, l’assignació de tasques, pactar un espai setmanal per a parlar de determinats temes, etc.
Jo soc així, i així seguiré
L’argument o justificació de “jo soc així” o de “no sé fer-ho d’una altra forma”, coarta la capacitat de la nostra parella de demanar canvis o modificacions.
Tots tenim la capacitat de millorar i de treballar en allò que fereix a les persones del nostre entorn si li parem esment i ganes.
Insisteixo en el fet que no es tracta de “cedir” a tot. No obstant això, si no et sembla bé una demanda, fes una “contraoferta”. No et quedis només en el NO. Això no és resolutiu i l’única cosa que aconseguirà serà estancar un problema.
Radar positiu
A vegades és molt fàcil arribar a una versió distorsionada de la realitat en la qual només veiem tot el que la nostra parella no fa i obviem o donem per fetes totes aquelles coses que la nostra parella fa per nosaltres o per la nostra convivència.
T’animo a provar durant una setmana, a anotar totes aquelles coses que detectis que la teva parella hagi fet, que apreciïs o que alliberin càrrega, encara que siguin coses senzilles com “m’ha fet el cafè al matí”.
Fixa’t en la quantitat de coses que dones per fetes i que potser no valores.
Límits
En Jesús sempre es queixava que en Marcos no feia mai el sopar, ja que preferia jugar a videojocs. No obstant això, en Jesús continuava preparant el sopar d’en Marcos malgrat la seva desatenció en aquesta àrea.
En Jesús va decidir parlar amb en Marcos i explicar-li com se sent i per què vol ajuda amb el tema dels sopars. En Jesús li ofereix la possibilitat de fer el sopar a dies impars o una setmana cadascun. En Jesús també comunica que està obert a escoltar una altra proposta per part de Marcos. En Marcos proposa encarregar-se d’una altra tasca de la casa a canvi de no haver de fer els sopars. En Jesús accepta, però acorden que, en cas de no complir amb l’acord, la conseqüència serà que s’haurà de fer la tasca no desitjada.
No es tracta de castigar les nostres parelles, aquestes no són nens petits, sinó d’indicar que hi ha conductes que no s’encoratjaran, ja que aquestes atempten contra la nostra integritat emocional.
I si no funciona…
Si fins i tot havent probat tot l’anteriorment descrit, la teva parella no té en compte les teves necessitats o els teus sentiments, potser és important, revalorar la relació, veure si ens compensa o no aquesta sobrecàrrega en qualsevol de les àrees de la nostra relació. Pot ser que sigui el moment d’acudir a un professional. En teràpia de parella es podran treballar de manera més profunda les vostres diferències.
