Gran part de les persones tenim objectius, projectes, il·lusions, plans de millora a les nostres vides. Pot ser des del més simple, com fer un hort al balcó, un petit viatge… fins a alguna cosa més transcendental, com mudar-se a una altra ciutat, canviar de professió, etc. Tot i això, no sempre podem complir tot el que ens proposem. De vegades, senzillament, no és possible, perquè hi ha impediments reals per fer el pas. En altres ocasions, no és impossible, però sí que hi ha dificultats, per la qual cosa no ens sentim capaços o no estem prou motivats: per falta d’energia, per falta de temps, perquè prioritzem altres àrees…
Cada persona trobarà diferents motius per deixar de perseguir els seus objectius. Aquí, però, no parlem tant d’aquests motius provinents del context, sinó més aviat d’aquells motius més interns, més profunds.
El principal motiu que ens impulsarà a intentar perseguir les nostres metes és la il·lusió que ens despertin, la bonança que creiem que ens aportaran. En canvi, el motiu que ens allunyarà més és la por. Por de què? Por als riscos que comporta aquesta carrera: Risc a perdre diners, risc a no trobar feina, risc a equivocar-nos, risc a estressar-nos en excés… i en darrer terme, risc que surti malament, al “fracàs”.
De vegades, emparem la nostra decisió d’abandonament en els motius contextuals, aquells que no controlem tant, quan en realitat allò que ens paralitza és la por. “No puc viatjar perquè no tinc diners”; “no estudio perquè necessito treballar”; “no menjo més sa perquè no tinc temps”… Tots aquests poden ser exemples de justificacions que ens diem per no acceptar que tenim por.
Per què ho tenim?
Causes de la por del fracàs
La por és una emoció que apareix de forma natural, sobretot davant de la incertesa, o quan anticipem cert perill. És intel·ligent i necessari posar-nos a sospesar pros i contres, avantatges i inconvenients, possibles conseqüències, etc. La por ens impulsarà a fer aquesta anàlisi i ens ajudarà a preparar-nos per fer el pas. Si això passa, la por estarà complint la seva funció correctament, però de vegades, aquesta por és massa gran i ens paralitzarà. Centrarem la nostra atenció només en els inconvenients i ens veurem poc capaços de fer-los front.
Hi ha persones que poden tenir més tendència a abandonar els seus objectius, a ser més indecisos, més insegurs. Per què passa això? Les raons poden ser diverses. Algunes molt comunes són:
- Haver crescut en entorns invalidants: si un pare, mare, cuidador, avi, mestre… o un altre tipus de referent ha tingut de manera continuada una actitud crítica cap a nosaltres a la infància, és possible que hàgim interioritzat els seus missatges. Frases com “no vals per això”, “no aconseguiràs res a la vida” o “tu què sabràs…” són missatges que poden calar molt profund en qui els rep, fins al punt que formin part del nostre discurs intern. Ens tornem persones molt autocrítiques i tendim a desvaloritzar-nos.
- Baixa autoestima i sentiment crònic d’incapacitat: la persona que té baixa autoestima sol creure que no és capaç de fer allò que es proposa. Aquesta baixa autoestima no es forma igual a totes les persones. Pot formar-se mitjançant un ambient invalidant, com l’anterior, però també, per exemple, en ambients de sobreprotecció, en què ens alerten en excés dels perills, no permetent experimentar l’error i perdre-li la por.
- Experiències prèvies de fracàs: haver fracassat, sobretot si era alguna cosa a la que donàvem importància, pot formar en nosaltres la idea que no som vàlids. Si, a més, ja partíem amb un autoconcepte baix, aquestes experiències serveixen per reafirmar-ho.
- Autoexigència desmesurada: no només és el fracàs, sinó més important encara, allò que cadascú considera un fracàs. Com més estricte sigui el criteri per discernir entre fracàs o èxit, més fàcil serà que ens sentim fracassats. Per exemple, si per a algú un 9,5/10 en un examen és un fracàs complet, òbviament s’està autoexigint en excés, pel que és fàcil que es senti fracassat amb freqüència. Aquestes mateixes persones solen ser les que es carreguen amb més feina o responsabilitat del que poden assumir
Aleshores, si ens traguéssim aquesta por de fracassar, aconseguiríem tot això que volem? No sempre, òbviament, perquè no tot depèn dels nostres esforços, però possiblement ho intentaríem més. Llavors, què fem amb aquesta por?
Com superar la por del fracàs?
El primer que hem de fer és respondre dues preguntes:
- Què és un fracàs per a mi? Hem de revisar què tan estrictes som amb nosaltres mateixos, i quin tipus de coses ens importen. Per exemple, per a algú, no facturar certa quantitat en el seu negoci pot ser un fracàs, però per a una altra pot ser dedicar massa temps a la seva feina.
- Què diu de mi que jo hagi fracassat? És a dir, quina idea sobre mi m’afirma el fet d’“haver fracassat”? Que soc estúpid, que soc mal professional, que no soc bon pare… Això ens ha de portar a preguntar-nos: Com de difícil està sent el que em proposo? Depèn només de mi? Faig bé d’obligar-me a fer-ho perfecte?
Després de respondre aquestes preguntes, pensa:
- Quines conseqüències pot portar el meu “fracàs”? Que es decebin de mi, que m’acomiadin, que perdi diners, que hagi de tornar a començar…
- El 90% de les coses que temem no acaben passant. Intenta veure quines són més probables i com les podries prevenir.
- En cas que alguna fos incontrolable, pregunta’t… Estic disposat a assumir-ho? Podria amb això?
I finalment, pregunta’t si el que et fa por en realitat no és el fracàs, sinó l’èxit!
Aquesta és una por força més camuflada, perquè a l’èxit només se li atribueixen coses bones, però en realitat té parany. La por a l’èxit pot operar mitjançant un mecanisme més inconscient, en què la ment ens boicoteja. A la nostra ment li pot estressar el compromís que suposa tenir èxit. Per exemple, en un negoci, si es té èxit es pot traduir en més feina, menys temps, més estrès, més responsabilitat… El que pot ser augurat amb por i decidir que és millor no atrevir-nos a fer el pas. De vegades, augurar un èxit implica veure’ns en l’obligació de mantenir-lo, cosa que podem témer, perquè seria perpetuar la nostra autoexigència.
Al cap i a la fi, ens quedarà comprendre que tota decisió que prenguem no està lliure de riscos. És molt probable que mai arribis a estar 100% segur de fer el pas… però moltes vegades no necessites estar-ho. Per això, la forma definitiva de lluitar contra la por del fracàs és posant-te a prova. És a dir, pren decisions i afronta les conseqüències, siguin bones o dolentes. Pots començar per les coses que et facin menys por.
Si creus que la por al fracàs (o a l’èxit) és una cosa que t’està impedint de viure la vida que vols i no saps com gestionar-ho, pots acudir a una psicòloga o un psicòleg general sanitària. Et pot ajudar a fer una anàlisi de l’arrel del teu problema i dissenyar els passos per superar-lo.
Guillem Nicolau Coll
Psicòleg General Sanitari
Col·legiat nº B-02773
