La intel·ligència és un concepte ampli i una poc abstracte, respecte al qual encara existeix debat. En concret, no hi ha un consens definitiu entorn de qüestions com per exemple la seva definició, quins àmbits cognitius cobreix exactament, si és una cosa universal, o com mesurar-la. La definició més senzilla i genèrica seria que la intel·ligència és la capacitat per a adquirir i aplicar el coneixement, així com la facultat de pensar i raonar, o l’habilitat per a comprendre i treure profit de l’experiència. Encara que, en realitat, continuen existint definicions molt més simplistes sobre què és la intel·ligència, com la de Böring, segons el qual “la intel·ligència és allò que mesuren els tests” (Böring, 1923).
Sense entrar en més detalls sobre què és la intel·ligència realment, ja que totes les persones tenim una idea aproximada d’això, analitzem una qüestió de molt d’interès social i científic: és la capacitat intel·lectual una cosa estanca i estable al llarg del cicle vital dels individus o, per contra, pot modificar-se? Per a respondre a aquesta qüestió fa falta tenir en compte dues dimensions: en primer lloc, quanta heretabilitat existeix respecte a la intel·ligència i, en segon lloc, a quin tipus d’intel·ligència ens referim.
Heretabilitat de la intel·ligència
Respecte al concepte de heretabilitat, fa referència a si la intel·ligència és una cosa purament biològica i determinada genèticament o, per contra, és afectada per l’ambient (el que en la literatura científica es coneix com nurture-nature). Si bé els primers estudiosos del tema (a principis del segle XX) argumentaven que la intel·ligència era determinada íntegrament pels gens (Galton & Galton, 1998), després es va donar pas a la postura contrària, de tal forma que en els anys 60-70 es pensava que tots els factors d’intel·ligència depenien del context. No ha estat fins fa poc que totes dues postures s’han reconciliat, de manera que actualment es pensa que és la interacció de totes dues la que determina la intel·ligència d’una persona. El que no se sap amb exactitud és quant contribueix cadascuna, qüestió la qual es dedica la genètica quantitativa. Així, si bé la part genètica de la intel·ligència òbviament no es pot alterar, aquests corrents científics apunten al fet que sí que és possible tenir un cert control sobre la nostra intel·ligència. Factors com l’educació que rebem, la qual cosa observem en el nostre entorn familiar, el tipus d’activitats que realitzem, o el nostre nivell de motivació per a aprendre coses noves poden contribuir a augmentar la nostra intel·ligència. Encara que, com s’ha esmentat, no se sap fins a quin punt.
Tipus de intel·ligència
Ara bé, existeix només una forma d’intel·ligència? Si bé en els primers estudis es considerava que sí, en haver trobat que unes certes mesures d’intel·ligència com el famós CI (quocient intel·lectual), que és la relació entre l’edat mental i la cronològica, no variaven massa al llarg de la vida, s’ha anat veient que això no és cert, de tal forma que existeixen diverses dimensions del concepte d’intel·ligència. Encara que no hi ha un consens absolut sobre quants en total, sí que se solen acceptar els següents (seguint el model de Gardner, 1983):
-Intel·ligència lingüística: domini del llenguatge, tant en el seu ús com a la seva comprensió. Sol destacar en poetes o lingüistes.
-Intel·ligència lògica-matemàtica: comprensió de relacions i operacions matemàtiques. Destaca en científics o filòsofs.
-Intel·ligència espacial: capacitat de comprendre la dimensió visual, la grandària d’objectes, la seva posició… Destaca en arquitectes o artistes (entre altres).
-Intel·ligència musical: capacitat de comprendre i produir peces musicals.
-Intel·ligència corporal-cinestèsica: habilitat per a comprendre el moviment, tant propi com aliè. Destaca en esportistes o ballarins.
-Intel·ligència intrapersonal: aptitud de comprensió d’un mateix (pensaments, emocions…)
-Intel·ligència interpersonal: capacitat de comprensió d’altres persones (les seves intencions, emocions…) Destaca en psicòlegs/as o infermers/as.
Si es tenen en compte totes aquestes tipologies d’intel·ligència (hi ha corrents que defensen l’existència de moltes més), és més fàcil defensar que una bona part d’elles són susceptibles de canviar. Així, per exemple, la intel·ligència musical es pot entrenar d’una manera relativament fàcil, i la intel·ligència interpersonal anirà millorant a mesura que els individus tinguin més experiències socials. A més d’això, s’ha vist que algunes formes d’intel·ligència milloren amb l’edat, com la intrapersonal, ja que les persones van enfrontant-se a situacions que els aporten eines i fan que estiguin millor preparades en general.
En conclusió, si bé hi ha un alt component biològic en les capacitats que tenim, s’ha anat demostrant amb el temps que aquest no és limitant, sinó que les diferents habilitats poden entrenar-se i modificar-se en la vida. El com no se sap realment, encara que en general sembla que exposar-se a determinades situacions fa que millorem. Per exemple, algú que diu no tenir massa coordinació podrà millorar considerablement si s’apunta a classes de ball, encara que li costarà més que a una altra persona que ja hagi nascut amb aquesta facilitat. A causa de tot això, una sèrie d’estudis recents estan començant a defensar la necessària modificació del sistema educatiu, ja que tracta a tots els alumnes per igual, i no potencia les habilitats naturals de cadascun d’ells.
Refències
Boring, E.G. Intelligence as the tests test it (1961). New Repub. 1923, 36, 35–37.
Galton, D. J., & Galton, C. J. (1998). Francis Galton: and eugenics today. Journal of Medical Ethics, 24(2), 99-105.
Gardner, H. (1983). Frames of mind. New York: BasicBooks
Xavi Ponseti
Col. Nº B-03138
