Coneixes algú que hagi augmentat i baixat molt de pes, diverses vegades a la seva vida? Algú que sempre veus amb la intenció de cuidar-se i va provant diferents mètodes?
Moltes vegades, aquests intents de cuidar-nos amaguen un desig molt profund d’encaixar en els cànons de bellesa actuals. Tot i així, les dificultats per arribar-hi són nombroses. A què es deu això?
Vivim en una societat en la que es donen a la vegada dos fenòmens contradictoris: l’obesogènesi i la gordofòbia. És a dir, per una part, el sistema ens dóna totes les facilitats per a fer un consum alimentari poc saludable: aliments dolços, hiperprocessats i menjar ràpid són de molt fàcil accés, i tant el nostre paladar com el nostre ritme de vida ens porten al seu consum.
Després, per altra banda, tenim una pressió social molt potent per a mantenir-nos prims, cosa que gesta una creença molt arrelada de que la primor és sinònim de bellesa i de salut. Pel contrari, el sobrepès es considerarà sinònim de deixadesa, poca força de voluntat, lletjor, perjudicial, etc. Què se’ns ofereix per a combatre-ho? Segurament tots sabem respondre a això: dieta i exercici físic. El problema és que ambdues coses són difícils de mantenir a llarg termini, sobretot la dieta, l’eficàcia de la qual es troba en dubte.
Parlem-ne més detingudament.
Cultura de la dieta. Què és i quines implicacions té?
Per entendre aquest fenomen, primer hem d’entendre el significat que la societat sol donar a la paraula “dieta”. Per moltes persones, una dieta és un pla d’alimentació dissenyat amb la finalitat de perdre pes. Per això, aquest pla implica sempre algun tipus de restricció alimentària, tant en la quantitat dels aliments, com en els tipus d’aliments que permet incloure.
La gran varietat de dietes que han existit, existeixen i sorgiran en el futur són d’allò més variades: passant per les més conegudes, com la dieta Dukan, la dieta dissociada, la dieta per punts, el dejú intermitent… fins les de resultats exprés que solem trobar-nos a revistes: dieta de la carxofa, dieta de la síndria, i un llarg etcètera.
Hem d’insistir en que totes elles, tot i ser diferents en el seu contingut, comparteixen tant el mateix objectiu (perdre pes), com el mateix mètode de base (restricció alimentària d’algun tipus). Seguint aquest esquema, qualsevol intent d’auto-control sobre la pròpia alimentació també pot ser considerat dieta. Llegeixi’s llevar-se deliberadament els carbohidrats, dejunar, evitar fregits, etc.
Quin és el problema d’aquest concepte de dieta? El seu problema principal és que, tot i que les dietes són eficaces a curt termini (la persona és capaç de baixar de pes en poc temps), a llarg termini són totalment contraproduents (les persones abandonen i tornen a pujar de pes). Per què ocorre això? Les explicacions que es donen són tan a nivell biològic com a nivell psicològic.
- A nivell biològic, existeixen diverses teories que expliquen el problema:
- Genètica: hi ha persones amb una predisposició genètica major a patir sobrepès. Tot i així, s’ha de tenir en compte que l’obesitat és una condició multifacètica, amb un curs i un manteniment que són influïts no només per factors genètics, també psicològics, comportamentals i socioambientals.
- Teoria de l’eficiència metabòlica i l’efecte yo-yo: els mecanismes metabòlics i cerebrals de regulació del pes, la fam i la sacietat no han canviat en els últims milers d’anys i condueixen al nostre cos a la màxima eficiència energètica. Aquests mecanismes s’activen quan fem dieta, alerten a l’organisme de que s’està en un període de fam i ens provoquen una gran sensació de gana. Quan abandonem la dieta, aquest mecanisme segueix actiu i fa que augmentem de pes altre cop, resultant moltes vegades en un major pes que l’inicial.
- Teoria del set point: el nostre pes tendeix a oscil·lar al voltant d’un punt entremig que s’estableix de manera ferma a la llarga del temps. Tant si augmentem de pes com si el disminuïm, aquest tendeix a tornar al punt entremig. Si el nostre set point es troba en un punt de sobrepès, es recomana baixar molt poc a poc i intentar mantenir-lo escalonadament, per a que s’assenti més avall. Això no encaixa amb les dietes ni amb la urgència de molts per baixar de pes.
- A nivell psicològic, les teories són les que segueixen:
- Efecte de la poma prohibida: quant més restringim l’accés a algun aliment, més sensibilitat a aquest es produeix, pel que acabem botant-nos la dieta. Això, en casos extrems, pot derivar en afartades reals de menjar.
- Regulació afectiva a través del menjar: Relacionat amb l’anterior, els mecanismes fisiològics encarregats de les senyals de fam i sacietat es veurien desinhibits per un mecanisme cognitiu-emocional de regulació de la ingesta. És a dir, ens alimentaríem com a mètode per a regular les nostres emocions.
- Tendència crònica a la sobrealimentació: És quan els nostres hàbits alimentaris es basen en l’abundància i en la desproporció amb el nostre estil de vida. Mengem demés i ens hi acostumem. Després ens sembla poca quantitat la ració que ens correspon.
Com es pot apreciar, tant el nostre cos com la nostra ment no reaccionen bé davant les dietes, resultant en fracassos continus quan intentem baixar de pes. Encara i així, la pressió percebuda per estar prims segueix exercint el seu paper, resultant en nous intents per baixar de pes. Aquest fet resulta en oscil·lacions de pes importants al llarg de la vida, el que es relaciona amb riscos importants per a la salut, més encara que el sobrepès en sí mateix.
Tornant als conceptes de l’inici, el còctel d’ambdós fenòmens (obesogènesi i gordofòbia) ens porta de cap a un problema de salut pública, que es cronifica i es torna de cada cop més complex. En altres paraules, se’ns ha creat un problema i una solució eterns. Això és la cultura de la dieta.
Aquesta “cultura” és la que engloba tota una xarxa de serveis, negocis, continguts, etc., que per desgràcia moltes vegades exerceixen més una labor contraeducativa. Això es tradueix en molts de mites i idees preconcebudes, ja no sobre el cos i el pes, sinó sobre com cuidar-se: què es bo menjar i què no, si hem de fer dejú o no, si prendre endolcidors o no, si hem de prescindir del gluten o no, i un llarg etcètera.
També se’ns indica com mesurar els nostres progressos. A dia d’avui, moltes persones segueixen marcant-se un pes màxim a assolir. D’altres, una mica més informats, calculen el seu Índex de Massa Corporal (IMC; mesura poblacional que categoritza si estàs en infrapès, normopès o sobrepès). Pocs et parlen de mesurar el perímetre de cintura, d’esbrinar la composició corporal, de veure el greix localitzat… Aquestes mesures, en el seu conjunt, SÍ ens indiquen l’estat de salut nutricional, i ens ajuden a dissenyar un pla millor adaptat a cada individu.
Gordofòbia
A més de les referències al concepte fetes a l’inici (el sobrepès es considera sinònim de deixadesa, baixa força de voluntat, lletjor, perjudicial, etc.), la gordofòbia s’ha d’entendre com tot aquell entramat d’actuacions que es fan en contra de les persones amb sobrepès, que es justifiquen en base a aqueixes idees preconcebudes.
És a dir, l’estigma que envolta el sobrepès implica una discriminació cap a les persones que ho presenten, en molts d’àmbits: social, laboral, institucional i, per desgràcia, sanitari.
La discriminació arriba fins al punt que es deshumanitza a la persona, definint-la únicament i exclusiva per la seva condició corporal. Alguns exemples d’això són:
- “Bullying” dins l’àmbit escolar cap als nens amb sobrepès.
- “Mobbing” dins l’àmbit laboral cap a persones amb sobrepès, o sostres de vidre per aquestes persones.
- Personal sanitari que es nega a realitzar proves diagnòstiques perquè el seu pacient té sobrepès i això ja es considera causa única del problema.
Tampoc s’ha d’oblidar que, llevant aquests extrems, també existeixen microagressions continuades, com ara comentaris cap a la poca força de voluntat, la comparació amb altres cossos, la falta de talles grans a tendes de roba, etc.
Tot això, com és d’esperar, implicarà un estrès sostingut sobre la persona amb sobrepès, que s’afegirà a la seva sensació de fracàs i falta de control, per no poder mantenir les dietes que s’imposa.
Conseqüències psicològiques de la cultura de la dieta:
Cada cop que la persona abandona una dieta i torna a guanyar pes, també guanya sensació de falta de control, baixa autoestima, profunda frustració i esgotament emocional.
Si a això, com ja s’ha dit, s’afegeix la pressió social a tots els nivells, el resultat sol ser un autoconcepte basat en el pes i la figura corporals, el que pot portar-nos a problemes psicològics més greus com un trastorn de la conducta alimentària, un trastorn dismòrfic corporal o algun altre tipus de trastorn emocional.
Recomanacions:
Si creiem que tenim un problema relacionat amb el pes, i/o si tenim una relació poc sana amb el menjar o el nostre cos (contem calories, ens prohibim aliments concrets, ens fem afartades, no podem mirar-nos al mirall…) allò millor que podem fer és posar-nos en mans de professionals. Les persones en aquesta situació poden demanar ajuda al seu metge de família o endocrí, a un nutricionista, o a un psicòleg especialitzat. De qualsevol manera, aquests tres són els professionals de la salut que solen conformar l’equip interdisciplinari per aquests casos. La coordinació entre ells ha de ser continua, pel que no és estrany trobar-nos unitats especialitzades.
El/la metge/-ssa serà la figura encarregada de dur a terme el seguiment i el tractament de les patologies paral·leles al problema de pes / alimentació de la persona.
El/la nutricionista ens educarà en l’adquisició d’hàbits saludables, adaptats a cada un de nosaltres. L’objectiu mai ha de ser baixar de pes, sinó guanyar en salut i generar hàbits més sans.
El/la psicòleg/a especialitzat/-da en conducta alimentària ens ajudarà a:
- Mantenir la motivació,
- Marcar objectius a curt i a llarg termini,
- Ajustar expectatives,
- Acceptar-nos i flexibilitzar la manera en què ens valorem
- I intervenir en altres àmbits de la nostra vida que puguin estar interferint en el nostre progrés.
Guillem Nicolau Coll
Psicòleg General Sanitari
Col B-02773
