Vivim en una societat cada vegada més envellida, en la qual l’augment de l’esperança de vida juntament amb l’alta natalitat produïda en el conegut període de “baby boom” ha derivat en un percentatge cada vegada més alt de persones majors de 65 anys.
Aquestes dades suggereixen una possible dificultat per a satisfer les necessitats assistencials d’aquesta població, a causa de la falta de personal sanitari i creixents despeses públiques en assistència sanitària. D’aquesta manera, es torna rellevant una perspectiva sobre com poder ajudar i potenciar el benestar d’aquest col·lectiu.
L’autoconeixement, la maduresa personal, les experiències i vivències que es van sumant al llarg de la vida, són elements imprescindibles per a enfortir l’autoestima de persones majors. Es podria pensar que amb el passar dels anys, i tenint en compte els factors esmentats, l’autoestima augmenta de manera estable i lineal, però en la majoria dels casos no és així. És freqüent trobar un decaïment de benestar i autoestima en les persones majors.
• Quines són les causes d’aquest decaïment?
És cert que hi ha una disminució de capacitats físiques, energètiques, de mobilitat que impedeixen portar el mateix ritme de vida, però hi ha també una mirada social que augmenta encara més la falta de confiança en si mateixos. L’autocreença d’una incapacitat física o d’una deterioració cognitiva, porta a les persones de la tercera edat a tenir una baixa autoestima i menor motivació. Aquesta autocreença està fomentada pels estereotips que solem tenir sobre les persones d’una edat avançada. Tots utilitzem estereotips diàriament, ens ajuden a simplificar la realitat, el problema és que, en categoritzar, generalitzem i podem caure en percepcions errònies. L’estereotip d’una persona d’edat avançada comporta el prejudici de la falta de competència i el baix rendiment físic, entre d’altres. Per tant, els estereotips solen ser útils, la qual cosa no implica que el seu ús no sigui prejudiciós.
• Com podem ajudar?
Quan oferim ajuda a algú, especialment si no l’ha demanat, hem d’anar amb compte amb la forma en què ho fem. Nedler i Fisher parlen d’un “model d’amenaça a l’autoestima”, en el qual expliquen el perill d’ajudar sense una petició prèvia. És cert que ajudar ens fa sentir millor amb nosaltres mateixos, però si un ajuda sense necessitat, el receptor ho pot percebre com una amenaça. Hi ha diversos agreujants a aquesta situació que fan que l’amenaça se senti encara pitjor. En la societat en la qual vivim, és molt valuosa la independència i autonomia personal. Quan un ajuda, pot llevar en part aquesta independència i fa sentir al receptor com algú no suficient. En el cas dels adults majors això és recurrent. Moltes vegades oferim ajuda per a travessar el carrer, per a fer les compres, per a cuinar, quan en realitat no ens l’han demanat. El danyar l’autoestima pot tornar-se en un problema quan la persona major comença a sentir-se inferior, incapaç, i fins pot empitjorar el seu rendiment en tots els hàbits de la seva vida, físics i mentals, ja que acaben creient ells mateixos que són incapaços.
Per tant: ajudar quan ho sol·liciten, atorgar responsabilitats dins de les seves possibilitats com cuidar als seus néts, fer-los saber que són capaços d’aportar utilitat, demanar-los consells, escoltar les seves històries i valorar la seva opinió, parlar-los d’adult a adult sense tractar-los com si fossin nens, són algunes de les tantes coses que podem posar en pràctica perquè l’autoestima dels majors millori.
Bibliografia:
Fisher, J. D., Nadler, A., & Whitcher-Alagna, S. (1982). Recipient reactions to aid. Psychological Bulletin, 91(1), 27.
Xavi Ponseti
Col. Nº B-03138
