Com adaptar-se a una vida on el company / a ja no hi és.
Quan ens enfrontem a la mort d’un ésser estimat, concretament de la parella sentimental, aquesta no només es porta a la persona estimada sinó que arrossega amb ella el projecte de vida comuna, desitjos i il·lusions. Per tant, la pèrdua de la parella també suposa que es van amb ella les expectatives compartides i que els objectius familiars es trenquen, perquè es perd a la persona amb la qual s’havia decidit compartir la vida, una de les persones que més s’estima en el mon, en la majoria dels casos.
La interferència d’aquesta pèrdua en la vida de la persona és màxima ja que al mort / a tenia adjudicats una sèrie de rols que després de la pèrdua han de ser assumits pel / per la company / a. En tota parella, hi ha una distribució inevitable de tasques i / o funcions, tant pragmàtiques com emocionals, que amb la mort també es perden, deixant un enorme buit que pot dificultar molt el procés de dol. Això es deu al fet que tot això passa a recaure únicament sobre la persona en dol en un dels moments on la persona és més fràgil a nivell psicològic, convertint aquest moment en un dels més exigents en la vida de la persona.
El dol és un procés que s’inicia després de qualsevol pèrdua. És un procés universal i inevitable, al qual acompanyen símptomes tant cognitius, com emocionals i comportamentals, i que té la funció de permetre’ns continuar amb les nostres vides, reubicant emocionalment a la persona morta i restablint així el nostre benestar psicològic. És un procés que cada persona en dol viu de manera única, una manera tan única com la relació que sostenia amb la parella que ja no hi és. És una experiència molt personal i això fa que el temps que pren la persona en dol sigui diferent en un cas o en un altre.
El procés de dol és imprescindible per restablir l’equilibri personal d’abans de la pèrdua de l’ésser estimat però, sovint, la persona pot presentar dificultats a l’hora de expressar-ho. Això es deu en part a l’estigmatització de la mort en la nostra societat; les emocions desagradables que comporta aquest procés (com la tristesa o la ràbia) són considerades negatives, pel que podem arribar a pensar que és millor evitar-les. Però, en aquest cas, si aquestes emocions no es produeixen, no es permeten sentir i / o no es gestionen, poden donar lloc a que la “ferida” quedi oberta i que el dol no es desenvolupi adaptativament.
Hem de recordar que tota emoció té la seva finalitat, hi ha algun motiu que ha propiciat la seva aparició i cal gestionar-la. La societat en què vivim promou la felicitat com l’estat ideal i emocions desagradables com la tristesa, la por o l’enuig (congruents amb el procés de dol) tendeixen a considerar-se molestes i, per tant, actuem pretenent que desapareguin tan aviat com sigui possible. Arran d’això no ens sonaran estranyes expressions com “no ploris” que poden impulsar a la persona en dol a evitar les emocions desagradables, provocant així l’ “enquistament” del procés.
QUÈ PASSA PER DINS?
El dol passa per una sèrie de fases a través de les quals evoluciona la persona en dol des del moment en què coneix la pèrdua fins que accepta la nova situació. No totes les persones tenen per què travessar totes ni en el mateix ordre però aquestes poden servir com a punt de referència per entendre que pot succeir durant el procés.
- Negació. Sol ser la primera reacció davant la pèrdua, la incredulitat. Pensar que no anem a tornar a veure l’ésser estimat produeix un xoc i, freqüentment, la persona en dol pot despertar confós / a, creient que tot ha estat un malson. El fet de negar la realitat té la seva utilitat, permet “esmorteir el cop” i que el canvi d’estat d’ànim no sigui tan sobtat. Habitualment, no té una durada major a uns dies.
- Ira. A poc a poc, la negació deixa pas a la ràbia. Apareix una forta sensació d’empipament que es projecta en totes les direccions ja que no és possible trobar una solució ni a algú a què es pugui responsabilitzar de la pèrdua. Les persona en dol solen sentir molt enuig en aquest moment de el dol i és normal que busquin culpables. Metges / es i infermers / es que no van poder evitar la mort, familiars i amics que no van fer prou, fins i tot enuig amb el mort per l'”abandonament”. Tot i que pot donar lloc a reaccions difícils de manejar, no deixa de ser una fase transitòria que requereix la comprensió dels cercles pròxims.
- Negociació. És un mecanisme de defensa de la persona en dol davant la dolorosa realitat, a través del qual es busca una treva temporal per negociar el retorn de l’ésser estimat mort a canvi de promeses de canvi d’hàbits i / o pensaments. El que la persona en dol desitja és tornar a la vida anterior a la pèrdua i gran part de el temps es dedica a pensar en què es podria haver fet diferent per evitar la mort. El sofrent es queda ancorat en el passat, pensant en la vida en comú que s’ha perdut, intentant així negociar una sortida a la ferida produïda. Sol ser l’etapa més curta, l’últim intent de trobar alguna manera d’alleujar el dolor. És un moment molt esgotador ja que la persona ha de lidiar amb pensaments i fantasies que no coincideixen amb la realitat. Quedar ancorats en aquesta etapa pot portar a la persona en dol al remordiment i la culpa, la qual cosa interfereix en el procés de curació.
La culpa és una gran enemiga del procés saludable de dol. Es pot manifestar de moltes formes: sensació de no haver aprofitat el temps amb la nostra parella, de no haver-li dit més sovint quant l’estimavem, recordar el temps desaprofitat en baralles … Tot i que una de les pitjors culpes, que pot interrompre el procés de dol , és la culpa d’estar viu. Sentir que tornar a gaudir o a estimar és una traïció al mort pot portar a la persona en dol a no superar el procés de dol o generar símptomes de dol complicat.
- Depressió. En aquesta fase, connectem amb una profunda sensació de buit ja que, des d’un punt de vista emocional, es repara en la irreversibilitat de la mort. Apareix una forta tristesa perquè el doliente es fa conscient que l’ésser estimat ja no hi és i cal començar a viure amb aquesta absència. És normal que en aquesta fase la persona en dol s’aïlli i es cansi més.
- Acceptació. Arribats a aquest punt, el dolgut accepta la mort de l’ésser estimat, aprenent a seguir vivint en un món on la seva parella ja no hi és i acceptant que aquest sentiment de superació està bé. No té per què ser una etapa feliç però, a poc a poc, el dolgut va recuperant la capacitat d’experimentar alegria i plaer.
QUINS OBSTACLES HAURÉ DE SUPERAR?
El procés de dol, per a la persona que es queda, suposa haver de reelaborar la seva concepció del món sense la persona morta i aprendre a situar-se en ell amb la certesa d’aquesta absència. Per a aquest fi, Worden descriu una sèrie de tasques que el sofrent necessita resoldre per elaborar el dol; les quals poden realitzar-se de manera espontània o pot ser necessari acompanyament psicològic:
- Primera tasca: acceptar la realitat de la pèrdua. L’acceptació consisteix en assumir el que implica la mort, adonar-se que la nostra parella ha mort i que no tornarà. És important destacar que no parlem d’acceptació com una cosa a la que “venim a bé”, sinó acceptació entesa com que entenem que aquesta és la realitat i que no serà possible canviar-la.
Probablement, deixar anar als morts és una de les tasques més dures a les quals ens enfrontem. És per això que els rituals de comiat són tan importants. Per a algunes persones, veure el cos de la persona morta o assistir al funeral poden ser formes de començar a superar aquesta fase i afrontar la realitat del que ha passat. Les dues circumstàncies poden arribar a ser molt doloroses però són algunes de les formes que tenim de dir adéu.
- Segona tasca: Elaborar les emocions i el dolor de la pèrdua. La persona en dol necessita identificar les seves emocions i expressar-les. El més temptador és evitar el dolor però, per poder superar el dol, cal enfrontar-s’hi. Per això, és important permetre i que la persona es permeti sentir i expressar les seves emocions desagradables. Evitar mirar fotos o parlar del mort, deixar d’anar a llocs significatius o refugiar-se en addiccions o activitats, pot suposar un estancament del dol.
Les emocions desagradables hi són i cal desofagar-les però és important recalcar el fet de no fer-ho amb els fills, sobretot si són petits o adolescents. Això no vol dir que aquestes emocions no es puguin comunicar ja que els membres de la família són una font important de suport mutu. Per exemple, els fills poden veure’ns plorar però de forma continguda i explicada al seu nivell de comprensió, però en cap cas convertir-se en el nostre “drap de llàgrimes”, ja que tenen una edat vulnerable i un duel propi, per tant, requeriran rebre especial suport del progenitor.
- Tercera tasca: adaptar-se a la vida en un món on el mort ja no hi és. Aquesta tasca implica una reconstrucció global de la persona. Tal com es comentava, la persona que continua s’ha d’adaptar a l’absència dels rols que duia a terme el mort. També adaptar-se a una nova forma d’entendre el món i reconstruir una nova imatge pròpia sense aquesta persona. Aïllar-se, deixar de fer coses que produeixen plaer o desatendre les obligacions són aspectes que indiquen un bloqueig en aquesta tasca.
- Quarta tasca: recol·locar emocionalment al mort. És a dir, trobar-li a aquesta persona un lloc en el nostre món psicològic i emocional, reelaborar el vincle amb aquesta persona ara que ja no està present. Recol·locar el mort no implica ni oblidar ni deixar de recordar, implica viure el present sense ancorar-se al passat per poder il·lusionar-nos amb el futur.
La pèrdua del company / a de vida és amb total seguretat una de les experiències més doloroses a les que un / a pugui enfrontar-se. És per això que, tal com afirma Barriomontero, “hem de pensar en el duel com un procés actiu, pel que passa una persona fins que és capaç de recol·locar el mort / a en una vida que continua sense ell / a”.
QUÈ PUC FER?
Arribats a aquest punt i, a més de tot el comentat, què és el que pot fer la persona en dol per encarar aquest dràstic canvi?
- Cuidar-se. El sofriment pot afectar de forma negativa la salut. Per això és molt important intentar alimentar-se bé, portar una rutina d’exercici, dormir prou i seguir les pautes mèdiques. Els hàbits poc saludables com recórrer al consum de tòxics poden posar en risc la salut.
- Recolzar-se en els seus. Fer saber a les persones importants de l’entorn si es vol parlar de la parella morta i envoltar-se de tot allò que permeti expressar els sentiments.
- Participar en un grup de suport. Parlar amb persones en una situació similar pot ser de gran ajuda.
- Intentar no realitzar canvis importants de forma immediata. Per a la presa de decisions importants és millor esperar un temps.
- Buscar ajuda professional. Sol·licitar consell psicològic per a l’acompanyament durant el dol.
- Recordar que els fills / es també estan en dol. Si és que n’hi ha, als fills / es també els prendrà el seu temps ajustar-se a una vida sense el seu pare o mare i és possible que les relacions canviïn. Això també forma part del procés de dol.
- Ser pacient. El dol pren temps i els alts i baixos emocionals són comuns per un temps.
Si coneixem algú que estigui passant per aquest procés, segurament serà inevitable plantejar-se com es pot actuar per ajudar a aquestes persones. Aquests són alguns consells per a tal fi:
- Permetre a la persona en dol expressar les emocions. Comentaris com “no estiguis trist” o “no ploris”, encara que ben intencionats, no aporten res a la persona en dol. Plorar és una reacció congruent amb la pèrdua i expressar els sentiments és necessari per a la salut de la persona el dol. No saber què dir és normal. En aquest cas, és millor oferir suport i disposició d’escolta a la persona en dol, fins i tot de forma no verbal.
- Estar present. Per a moltes persones en dol el simple fet de sentir que l’altre/a “hi és” és molt reconfortant ja que d’aquesta manera s’evidencia l’estima cap el mort / a i l’actitud de disposició.
- Davant el dubte, preguntar. Cada persona viu el dol a la seva manera i té els seus ritmes. Alguns necessiten parlar i estar envoltats de gent. Altres prefereixen estar sols. Si no sabeu quina actitud prendre, el recomanable és parlar-ho amb la persona en dol i respectar la seva resposta, sigui quina sigui.
- Recordar a la perosona en dol que el dol és normal i que les seves emocions, per desagradables que siguin, són normals i evidencien l’amor que s’ha viscut.
- Rememorar històries o anècdotes del/ de la mort / a. Això es una cosa que tendeix a evitar-se per no entristir la persona en dol, però compartir històries i records de la persona que ja no està és una forma de dir-li a la persona en dol que aquest ésser estimat també viu en la nostra memòria.
Si quan has llegit això t’has sentit identificat / ada (o t’ha vingut algú a la ment que pugui estar passant per aquesta situació) i això t’està generant dificultats, dubtes i / o tens sentiments amb els que no saps bregar, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres.
